Les dinàmiques al centre són les de sempre i el dia és bastant tranquil.

Segueixo pensant que el bon temps es crucial per els nens, perquè puguin evadir-se jugant a l’aire lliure. Avui anem al parc amb tots el mitjans que des de que va marxar el nen a l’hospital terapèutic s’han eliminat els subgrups, convertint-se en un sol.

Les dinàmiques del centre són les de sempre però molt condicionades per el dia de Sant Jordi, tots els nens, constantment, ens ensenyen el que han fet a les escoles (roses, punts de llibres, dracs de fang..).

Avui jo no vaig a buscar als nens a l’escola, hem quedo al centre la qual cosa hem permet poder parlar més a fons amb els adolescents que estan en aquell moment pel centre. Marxo amb una de les noies a comprar a la farmàcia uns medicaments que necessita i després hem quedo parlant amb dos nois. M’agrada perquè amb els nois adolescents, no tinc molta confiança (nose si és perquè jo que m’apropo molt a ells o perquè a ells no els suscito molt d’interès). En tot cas, avui parlem i m’expliquen moltes coses sobre les seves vides i altres nois que han passat pel centre. Em parlen de molts temes relacionats amb la delinqüència, les drogues…m’adono de que en la convivència al centre els nens aprenen molt els uns dels altres i acaben molt experimentat en temes de risc.

Alhora de berenar, el nen que marxa del centre trenca a plorar, de cop, inclinat sobre la taula sense voler menjar. Tot els nens s’apropen a ell i l’acaricien, els educadors manen a tots que seguin i berenin però no fan cas. Finalment seuen i es queda un noi dels grans el qual sempre estava fent enfadant al nen, acariciant-lo i consolant-lo. Aconsegueix que pari de plorar i somrigui.  

Es un moment molt tendre i bonic en el qual es palpen les emocions, el sentiments i els vincles afectius que durant la convivència en el CRAE van sorgint.

Avui les rutines fins després de fer els deures són les de sempre, però a continuació hi ha la festa de comiat d’un dels nens del subgrup dels mitjans. Marxa a un hospital terapèutic ja que te molts problemes de salut mental i el CRAE ja no està capacitat per tractar-ho.

Per part dels nens es respira un ambient festiu però alhora trist.

Després de la tempesta sempre arriba la tranquil·litat.

Tot i que aquest dia es més aviat tranquil, dos dels nens del grup dels petits es barallen a la fila per rentar-se les mans i ser els primers. L’educador cansar de que sempre siguin els mateixos, els agafa per les orelles, fort, i els castiga fora de la fila en un racó.

Un dels nens plora molt fort i te la orella molt vermella, la seva germana que pertany al grup dels grans arriba i hem pregunta que ha passat. Jo li explico, mes o menys, el que hi vist i ella s’enfada molt. Hem diu que l’educador no te perquè tirar de les orelles als seu germà, que les té molt sensibles, que li ha fet molt d mal…

Crec que l’adolescent te molta raó, no estic gens d’acord amb aquesta pràctica. Hi han altres maneres per parar una baralla sens fer mal físic. Aquest educador també pica a les galtes i a els fronts dels nens amb el dit… se que es molt desbordant estar amb el petits, perquè no fan cas, van molt a la seva però alhora son molt dependents…però no crec que fer-li’s una mica de mal sigui la solució.

El dia a dia transcorre més aviat tranquil, les rutines son les de sempre els nens estan feliços amb el bon temps que els permet sortir a jugar a les pistes per la tarda.

Una de les adolescents del centre, des de el primer dia que va arribar m’agafà molta confiança, físicament i en l’estil de vestir ens assemblem molt i vàrem connectar molt ràpid a través del tema estètic. Abans d’anar al l’escola a buscar als mitjans, sempre parlo amb els adolescents que estan en aquell moment al centre, pujo a les seves habitacions, m’ensenyen la seva roba… Avui està molt enfadada perquè li han dit a l’escola que sigui mes recatada alhora de vestir y al centre ha intervingut comprant-li samarretes d’esport (res a veure amb el seu estil). Ella està molt enrabiada amb la seva educadora i estira i llença les samarretes per tota la habitació. M’epxlica que està farta d’haver-se d’adaptar a les normes de cada escola i de cada centre, que perquè no pot vestir com vol, no pot sopar amb el seu germà…com en l’últim centre on hi va viure. Tot això ho explica cridant i gesticulant bruscament, a mi hem fa sentir molt malament, ja que la veig molt rebotada amb tothom i sobretot amb el sistema protector. Sento molta llàstima, ja que darrere de la seva expressió freda i inclús agressiva s’amaga una noia molt tendra. Quan es tranquil·litza, m’explica que vol estudiar, preo que creu que batxillerat no podrà…jo l’animo a que si vol pot fer moltes coses però que s’ha de calmar, explicar-se be i escoltar el que li diuen, que després faci el que vulgui amb la consigna que li donin però que almenys l’escolti. Necessita molt comunicar-se ja que té molts sentiments dins, m’explica que llegeix i escriu poesia i m’ensenya alguns versos seus…son realment molt bonics i hem quedo molt parada perquè no semblen escrits per ella. Hi ha molta tristesa i dolor en la seva poesia, però també molta tendresa…

Aquesta conversa amb aquesta noia m’impressiona molt ja que m’adono del gran sofriment que comporta creixer separat de la teva família. Hem fa també replatejar-me el sistema educatiu que utilitza el CRAE envers els germans (son separats per grups d’edats quedant reduits a les normes de cada grup, no poden sopa junts, els germans grans no poden ajudar-los a fer els dueres…) Penso que és important pensar sobre el tema…